TONI ESPERDENYER /ALPAGATERO
Estic molt content de seguir trobant artesans a Campanet.
Qui m´havia de dir quan vàrem venir a viure el poble que n´hi hauria tants.
Aquesta vegada us vull presentar en Toni Reynés, de mal nom
“xirimier” i d´ofici espardenyer.
No ha heretat l´ofici de la família, com acostuma a passar
moltes vegades. Ell va començar a treballar a una fàbrica de sabates a Inca
fins que l´empresa va tancar i ell es va muntar el seu propi taller a Campanet,
encara que fa sis anys el va traslladar a Sa Pobla, el poble veinat.
Antigament a Campanet hi havia 16 tallers on feien
esperdenyes, avui ja no en queda cap. I en Toni em conte que quan Espanya tenia
bones relacions amb Cuba se´n van arribar a exportar 500000 parells.
Actualment ell porta els materials de la península, el jute
de Girona, les teles d´Alacant i el neumàtics, amb els que fa la sola de les
famoses porqueres, de València.
És un home fener, que no para, però va ser un autèntic plaer
sentir-lo contar velles històries i veure´l treballar amb tant entusiasme. El
podeu trobar els diumenges al mercat de Pollença.
Al anar coneixent totes aquestes persones artesanes, de cada
dia sento més nostàlgia dels temps passats. Deu ser que em faig vell no?
Toni, gràcies per deixar-me introduir en el vostre món.
Me siento contento de seguir encontrando artesanos en
Campanet. Quien me lo tenia que decir cuando nos vinimos a vivir aquí, que
habría tantos.
Esta vez quiero presentaros a Toni Reynés, de apodo
“xirimier” y alpargatero de oficio.
No ha heredado el oficio de la familia, como ocurre muchas
veces. El empezó a trabajar en una fábrica de zapatos en Inca hasta que la
empresa cerró i se montó su propio taller en Campanet, aunque hace seis años lo
trasladó a Sa Pobla, el pueblo vecino.
Antiguamente en Campanet había 16 talleres donde se hacían
alpargatas. Hoy ya no queda ninguno. Y Toni me cuenta que cuando España tenía
buenas relaciones con Cuba se llegaron a exportar 500000 pares.
Actualmente él trae los materiales de la península, el yute de
Girona, las telas de Alicante y los neumáticos, con los que hace la suela de las
famosas “porqueres”, de Valencia.
Es un hombre trabajador, que no para, pero fue un auténtico
placer escucharle contar viejas historias y verlo trabajar con tanto entusiasmo.
Lo podéis encontrar los domingos en el mercado de Pollença.
Conforme voy conociendo a todas estas personas artesanas,
siento cada día más nostalgia de tiempos pasados. Debe ser que me hago mayor
no?