LA MIRADA DE L´ALTRE
Tots nosaltres desitgem que la normalitat mai ens abandoni. La desitgem profundament perquè, dins d´ella, no passa res. Més ben dit: no ens passa res. El temps es buida d´imprevistos i l´espai habitat es fa segur. Quan s´acosta Nadal, aquesta normalitat una mica avorrida, es vesteix de colors. Els llums LED il·luminen els carrers i els aparadors de les botigues ens criden amb insistència. Però sota l´espai dels possibles està la intempèrie allí on són llençats els residus de la societat. Pobres, immigrants i totes aquelles persones excloses de la festa. Nosaltres hem après a no veure´ls. De fet, és molt senzill. Ni ha prou amb no mirar-los als ulls i deixen d´existir. És així com es converteixen en coses, en mers paquets molestos que obstaculitzen el nostre caminar.
Però ells: què veuen quan ens miren? Què diu de nosaltres la seva mirada?
La mirada del otro
Todos nosotros deseamos que la normalidad nunca nos abandone. La deseamos profundamente puesto que, dentro de ella, no pasa nada. Mejor dicho: no nos pasa nada. El tiempo se vacía de imprevistos y el espacio habitado se hace seguro. Cuando se acerca la Navidad, esa normalidad un poco aburrida, se viste de colores. Las lámparas LED iluminan las calles y los escaparates de las tiendas nos llaman con insistencia. Pero bajo el espacio de los posibles, está la intemperie allí donde son arrojados los residuos de la sociedad. Pobres, inmigrantes, y todas aquellas personas excluidas de la fiesta. Nosotros hemos aprendido a no verlos. De hecho, es muy sencillo. Basta con no mirarlos a los ojos y dejan de existir. Es así como se convierten en cosas, en meros bultos molestos que obstaculizan nuestro caminar.
Pero ellos: ¿qué ven cuando nos miran? ¿Qué dice de nosotros su mirada?
